Es far a mitjanit

Flowers by the moon

2010-08-16T22:34:00.004+02:00

In the night

Quiet glow

We're beneath the shining stars

And the breezeCool and calm

Whispers to us from afar

And the waves on the shore

They surrender to the sand

Breathing sweet, salty air

In a chorus raised, intoxicating and divine

Darling say how blessed are we now?

Palms in a sway and flowers by the moon

In the dawn

By the sea

There are bird songs in the air

And the sky's quiet blaze

Warms our hearts and souls and puts to rest our every care

Feeling so enraptured by the view

Tell me darling

Have we witnessed beauty's gleaming?

Soon we part from this place that makes us whole

Take this in

Take it with you when we go

All too soon we will be pulled away

So opposed to our pleasure to stay

We must treasure all we find

We behold the enchanted and reconcile our souls to light

Feeling so enraptured by the view

Tell me darling, have we witnessed beauty's gleaming?

Palms in a sway and flowers by the moon

Me besaste ... y soñé

2010-03-06T21:38:00.003+01:00

Me besaste, tres veces, en aquella noche

a la luz, tenue, de sonrojadas estrellas.

Riendonos y mirandonos, con vergüenza,

teniendome a mi, rodeado, entre tus brazos.

Ansío solo, otra noche. Otros, tres besos.

.

Te soñé, sentada junto al mar, plata y azul,
empapada contemplando, aquellas olas bailar.

Te abracé, por la espalda. Un deseo:
un suspiro, eso labios volviendome a besar.

Te llevaré pequeña, al mundo de mis sueños,
cierra los ojos y yo te haré soñar.

Si yo, tú

2009-11-12T00:23:00.002+01:00

Si yo, tú
si caes, yo contigo
y nos levantaremos juntos
en esto unidos.

Si me pierdo, encuéntrame.
Si te pierdes, yo contigo,
y juntos leeremos en las estrellas
cual es nuestro camino.
Y si no existe, lo inventaremos.

Si la distancia es el olvido,
haré puentes con tus abrazos,
pues lo que tú y yo hemos vivido
no son cadenas...
ni siquiera lazos:
es el sueño de cualquier amigo
es pintar un -te quiero- a trazos,
y secarlo en nuestro regazo.

si yo, tú
si dudo, me empujas,
si dudas, te entiendo,
si callo, escucha mi mirada,
si callas, leeré tus gestos.

Si me necesitas silba
y construiré una escalera
hecha de tus últimos besos,
para robar a la luna una estrella
y ponerla en tu mesilla
para que te de luz.

Si yo, tú
si tú, yo también,
si lloro, ríeme,
si ríes, lloraré,
pues somos el equilibrio
dos mitades que forman un sueño.

Si yo, tú
si tú, conmigo
y si te arrodillas
haré que el mundo sea más bajo,
a tu medida,
pues a veces para seguir creciendo
hay que agacharse.

Si me dejas mantendré viva la llama
hasta que regrese,
y sin preguntas seguiremos caminando
y sin condiciones te seguiré perdonando,
si te duermes seguiremos soñando,
que el tiempo no ha pasado,
que el reloj se ha parado.

Y si alguna vez la risa
se te vuelve dura,
se te secan las lágrimas
y la ternura,
estaré a tu lado,
pues siempre te he querido
pues siempre te he cuidado.

Pero jamás te cures de quererme
pues el amor es como Don Quijote
sólo recobra la cordura, al morir
Quiéreme en mi locura,
pues mi camisa de fuerza eres tú,
y eso me calma,
y eso me cura.
Si yo, tú
si tú, yo
sin ti nada,
sin mí si quieres... Prueba.

Txus Di Fellatio

Vells amics

2009-08-20T20:57:00.003+02:00

Finalment en París ciutat de somnis, amor i llums. Decidit a quedar-m’hi una bona temporadeta vaig buscar un hostal a molt bon preu. Donada la meva gran riquesa en aquell moment el luxe era una cosa que no em podia permetre.
A l’habitació no hi havia ni tansols telèfon. Vaig haver de cridar al Jordi des de recepció on hi havia una cabina que amb tota la ferralla que duia damunt em va donar per cridar-lo i demanar-li que em cridés. Segons més tard va sonar el telèfon, vaig encarregar-li que en venés el cotxe i la casa abans de venir. Es va preocupà molt al saber que tenia els sous comtats per quatre dies més d’hostal i llavors hauria de dedicar-me a la vida de bohèmia per París. Va enviar-me alguns sous, bé prop d’uns 1000€ i vaig posar-me a buscar un petit apartament on poder viure una temporada.
Buscant en pels diaris vaig trobar un anunci d’uns tres estudiants que llogaven un pis els mesos d’estiu i no m’ho vaig pensar mica. Era un lloc un poc a les afores amb pau i a baix hi havia una plaça on de dia passejava gent i de nit obria un bar amb música en directe.
Dos dies mes tard va arribar en Jordi. Bé millor dit ell i un feix de maletes i el seu contrabaix. No havia venut la casa peso havia aconseguit llogar-la a uns alemanys.
M’esperava que aquella nit hagués estat un marató de preguntes però va ser un:
- Com va?
- Bé.
- Com ha anat?
- Millor de lo que m’havia esperat.
La resta de la nit la férem en aquell bar i inclús ens atrevirem a tocar. :)

Els tres hippies

2009-07-29T23:43:00.009+02:00

No vaig sentir-me feliç o agust amb mi mateix fins a les dues setmanes de viatge. Em trobava del tot perdut, sense rumb, i alhora em sentia viu de nou, lliure d’anar cap a l’horitzó, allà on em portés el destí.

El sidecar ja no tenia molta més benzina i jo no tenia sous, fins ara això dels sous no m’havia preocupat gaire però començava a tenir fam. Però, per segona vegada ja, vaig tenir sort,i és que en un dia seria el dia de mercat d’aquell poble. Vaig considerar oportú desfer-me de la capsa groga i del revòlver que amagava, rovellat pel pas del temps, avui ja només una simple peça de col·leccionista.

En el mercat una dona es va interessar per la capsa, Bé, més aviat pel seu contingut. Pareixia que no n’entenia gaire d’armes de foc, sincerament jo tampoc, només sabia la història d’aquella pistola i que ja no funcionava, això darrer no va parèixer decepcionar aquella senyora sinó més aviat va parèixer que l’incentivava a comprar-la i així vaig aconseguir uns 100€ més. No vaig poder reprimir la meva estúpida curiositat i vaig haver de preguntar-li per què la volia i la seva resposta em va resultar xocant, “Per sobreviure a la vida”. Vaig comprendre-ho un poc tard, anava molt maquillada i portava unes ullerers de sol, d’aquestes que tapen mitja cara.

Després d’aquell matí vaig decidir invertir el meu petit botí en alguna cosa per menjar. Vaig triar un kebab en el mateix mercat. Al meu costat es varen asseure un grup de tres hippies amb els que vaig estar parlant tot el migdia parlant en anglès ja que era la única manera d’entendre’ns una mica. Mohamed, al més jove dels tres venia del Marroc i volia anar fins Amsterdam on es trobava el seu germà, Alice era Italiana i Davod venia de Turquia i simplement volia conèixer món. Els vaig dir que jo no tenia cap rumb fixat simplement buscava una vida nova o sinó unes vacacions de la passada. Em proposaren continuar el viatge amb ells i sincerament no vaig poder negar-m’hi, un poc de companyia vendria bé, el ca pareixia entendrem però no em contestava.

Aquell mateix dia per la tarda vaig trobar-me de nou amb aquella misteriosa dona. Vaig preguntar-li, un poc absurd crec, com li havia anat. La seva mirada va dir que no havia anat, va dir-me que no podia fer-li res ell era el seu marit i no podia fer-lo desaparèixer així com així. Aquets pensaments m’eren familiars, els motius no però aquelles paraules si. Vaig intentar fer-la raonar però era impossible la por al seu marit s’havia apoderat de la raó. Sinó podia fer desaparèixer el seu marit podia desaparèixer ella, vaig oferir-li el meu sidecar per uns 450€, a vegades encara enyor aquella vella moto.

Fent un poc de turisme tardarem dos dies en arribar a Barcelona on Davod ens va dir que continuava el seu viatge tot sol es quedaria allí i buscaria algun vaixell on pugés treballar de mariner i així arribar a un altre lloc. Tan poc temps no havia donat per fen-nos grans amics però sabia que podria haver-ho arribat a ser. Vaig voler que tingués un record de mi i vaig pensar que el ca estaria millor amb ell que li encantaven els cans i a mi sincerament no gaire. Ell tampoc volia acomiadar-se sense donar-nos res i a mi en va donar una brúixola un poc vella feta amb fusta de eben i les inscripcions en plata. Em va dir que tenia algun dia que retrobar el rumb del camí que jo seguia.

Aprofitant un moment de descans desprès de dinar en el port on ens acomiadarem de Davod vaig telefonar per una cabina a un amic per dir-li que “havia anat a buscar tabac”. Es va alegrar però alhora es preocupava per mi. Vaig dir-li que necessitava una vida quan m’hagués instal·lat en alguna banda l’avisaria que no es preocupés per mi.

Camí cap a la frontera entre Espanya y França varem amagar em Mohamed baix un dels matalassos de la caravana on hi havia un petit buit baix de la fusta que fia de somier on hi guardàvem les coses de valor. Passada la frontera vaig treure en Mohamed d’allí baix, estava blanc com la llet i es va posar a mirar per la finestra perquè li dones el aire. Alice en veure’l es va posar a riure i llavor en Mohamed. Jo no els entenia, encara tenia el cor dins d’un puny després de que ens fessin aturar en la frontera.

En un més aproximadament , ja havia perdut la conta , arribarem a París on em vaig sentir inspirat per aquella famosa frase que diu: Sempre ens quedarà París vaig sentir la necessitat d’aturar-me allí un temps en el meu viatge. En Mohamed em va donar una bicicleta que assegurava haver trobat per Espanya abans de trobar a Alice, deia que em seria útil per arribar al mes destí allà on fos. Alice va treure una jupa de cuir que mai havíem vist, una poc rockera, deia que no era des seu estil i que a ella li anava un poc grossa. Els vaig voler donar el que em quedava la guitarra i les ampolles però la guitarra no l’acceptaren ningun sabia tocar-la.

Vaig esperar a veure com desapareixia la caravana pel horitzó de les afores de la ciutat de París i em vaig posar damunt d’aquella bicicleta disposat a trobar alguna cosa nova allí.

Dedicat a Toni, Carlus i Jordi tres hippies

i a V. un personatge misterios amb una moto.

Sempre em quedarà París.

2009-07-23T16:27:00.010+02:00

Estirat damunt del llit, mirant la poca claror de les estrelles que es filtra per la cortina del balcó, escoltava com respiraves, havia arribat el moment... El pit em cremava i dins el meu cap volaven els records d'aquells moments en que havíem estat feliços el dos junts. Tot i així sabia que el conte de princeses havia acabat. Ja feia temps que sabia que allí dormiem més de dos: ella, jo y d'altres. No volia saber més. El que sabia amb certesa és que ha arribat el moment, el moment de partir.

Poc a poc vaig escurrir-me del llit i vaig esfumar-me pel balcó. En el jardí vaig desenterrar d'entre els rosers aquella capsa groga que me va regalar en Mariano, per si algun dia no tingés més remei que obrir-la. Qui sap?

Al garatge ja estava tot a punt, el ca i la guitarra com a únics acompanyants feia estona que m'esperaven al sidecar. Vaig agafar del armari una ampolla d'aquelles que guardavem per "ocasions especials" i una de whisky. Vaig tenir sort hi tot la moto va arrencar a la primera, gas a fons i rumb a... París, que és el que per ara em queda.

Mentre vaig remant al vent

2009-07-16T10:48:00.007+02:00

Mentre vaig remant al vent
del foc sense espurna
amb aquell record present
d'un mar sense espuma.

Endins, dels meus somnis, dorm,
algú dels set mars pirata,
amb la botella de ron.
Acabant tot al despertar.

Com el corsari
que torna al port
sense el seu somni
d'aquell tresor.

Endins, desl meus sentiments,
hi trob aquell cavaller
que en el gran enfrontament,
ell, na va saber que fer.

Com trovador
que mai escriurà
l'alba d'amor
a la seva dama.