El sidecar ja no tenia molta més benzina i jo no tenia sous, fins ara això dels sous no m’havia preocupat gaire però començava a tenir fam. Però, per segona vegada ja, vaig tenir sort,i és que en un dia seria el dia de mercat d’aquell poble. Vaig considerar oportú desfer-me de la capsa groga i del revòlver que amagava, rovellat pel pas del temps, avui ja només una simple peça de col·leccionista.
En el mercat una dona es va interessar per la capsa, Bé, més aviat pel seu contingut. Pareixia que no n’entenia gaire d’armes de foc, sincerament jo tampoc, només sabia la història d’aquella pistola i que ja no funcionava, això darrer no va parèixer decepcionar aquella senyora sinó més aviat va parèixer que l’incentivava a comprar-la i així vaig aconseguir uns 100€ més. No vaig poder reprimir la meva estúpida curiositat i vaig haver de preguntar-li per què la volia i la seva resposta em va resultar xocant, “Per sobreviure a la vida”. Vaig comprendre-ho un poc tard, anava molt maquillada i portava unes ullerers de sol, d’aquestes que tapen mitja cara.
Després d’aquell matí vaig decidir invertir el meu petit botí en alguna cosa per menjar. Vaig triar un kebab en el mateix mercat. Al meu costat es varen asseure un grup de tres hippies amb els que vaig estar parlant tot el migdia parlant en anglès ja que era la única manera d’entendre’ns una mica. Mohamed, al més jove dels tres venia del Marroc i volia anar fins Amsterdam on es trobava el seu germà, Alice era Italiana i Davod venia de Turquia i simplement volia conèixer món. Els vaig dir que jo no tenia cap rumb fixat simplement buscava una vida nova o sinó unes vacacions de la passada. Em proposaren continuar el viatge amb ells i sincerament no vaig poder negar-m’hi, un poc de companyia vendria bé, el ca pareixia entendrem però no em contestava.
Aquell mateix dia per la tarda vaig trobar-me de nou amb aquella misteriosa dona. Vaig preguntar-li, un poc absurd crec, com li havia anat. La seva mirada va dir que no havia anat, va dir-me que no podia fer-li res ell era el seu marit i no podia fer-lo desaparèixer així com així. Aquets pensaments m’eren familiars, els motius no però aquelles paraules si. Vaig intentar fer-la raonar però era impossible la por al seu marit s’havia apoderat de la raó. Sinó podia fer desaparèixer el seu marit podia desaparèixer ella, vaig oferir-li el meu sidecar per uns 450€, a vegades encara enyor aquella vella moto.
Fent un poc de turisme tardarem dos dies en arribar a Barcelona on Davod ens va dir que continuava el seu viatge tot sol es quedaria allí i buscaria algun vaixell on pugés treballar de mariner i així arribar a un altre lloc. Tan poc temps no havia donat per fen-nos grans amics però sabia que podria haver-ho arribat a ser. Vaig voler que tingués un record de mi i vaig pensar que el ca estaria millor amb ell que li encantaven els cans i a mi sincerament no gaire. Ell tampoc volia acomiadar-se sense donar-nos res i a mi en va donar una brúixola un poc vella feta amb fusta de eben i les inscripcions en plata. Em va dir que tenia algun dia que retrobar el rumb del camí que jo seguia.
Aprofitant un moment de descans desprès de dinar en el port on ens acomiadarem de Davod vaig telefonar per una cabina a un amic per dir-li que “havia anat a buscar tabac”. Es va alegrar però alhora es preocupava per mi. Vaig dir-li que necessitava una vida quan m’hagués instal·lat en alguna banda l’avisaria que no es preocupés per mi.
Camí cap a la frontera entre Espanya y França varem amagar em Mohamed baix un dels matalassos de la caravana on hi havia un petit buit baix de la fusta que fia de somier on hi guardàvem les coses de valor. Passada la frontera vaig treure en Mohamed d’allí baix, estava blanc com la llet i es va posar a mirar per la finestra perquè li dones el aire. Alice en veure’l es va posar a riure i llavor en Mohamed. Jo no els entenia, encara tenia el cor dins d’un puny després de que ens fessin aturar en la frontera.
En un més aproximadament , ja havia perdut la conta , arribarem a París on em vaig sentir inspirat per aquella famosa frase que diu: Sempre ens quedarà París vaig sentir la necessitat d’aturar-me allí un temps en el meu viatge. En Mohamed em va donar una bicicleta que assegurava haver trobat per Espanya abans de
trobar a Alice, deia que em seria útil per arribar al mes destí allà on fos. Alice va treure una jupa de cuir que mai havíem vist, una poc rockera, deia que no era des seu estil i que a ella li anava un poc grossa. Els vaig voler donar el que em quedava la guitarra i les ampolles però la guitarra no l’acceptaren ningun sabia tocar-la.
Vaig esperar a veure com desapareixia la caravana pel horitzó de les afores de la ciutat de París i em vaig posar damunt d’aquella bicicleta disposat a trobar alguna cosa nova allí.
Dedicat a Toni, Carlus i Jordi tres hippies
i a V. un personatge misterios amb una moto.
No hay comentarios:
Publicar un comentario